En un primer moment, Vannevar Bush proposa un dispositiu que permeti escriure seguint un raonament associatiu, no pas de causa-conseqüència. Aquest dispositiu s’anomenarà Memex i tot i que mai fou construït, ha permès establir els paràmetres que facilitaran la literatura hipertextual. En un segon episodi, trobem la influencia de Theodore Ted Nelson el qual relaciona directament la noció hipertextual amb la literatura de manera que dona pas a una nova construcció literària, d’essència post-estructuralista, anomenada "literatura instantània".
Seguint la tendència associativa i decontructivista que es materialitza a la dècada dels anys setanta, Joyce dura a terme un projecte literari, Afternoon. A story, que el portarà a ser considerat com "l´Homer de l’hipertext de ficció". Gracies a la seva obra ens es més senzill reflexar un model danalisi que comprengui l’estructuralitzacio que permet l’hipertext. Veiem, doncs, que en aquest cas cal que el lector ha de comenci sempre per la primera pagina, cosa que limita d’entrada la construcció del text. Koskimaa remarca el fet de que hi ha un "camí per defecte" ja que la creació del text hipertextual esta pensada a priori, és a dir que té una estructura preestablerta, i per tant els possibles enllaços estaran condicionats per aquesta estructura preestablerta per a l’autor. A diferencia de les pagines web, en l’obra de Joyce els links no estan senyalats sinó que el lector ha de trobar "les paraules amb textura" i així dibuixar el seu camí alhora de llegir l’obra. Finalment el lector també té la opció d’accedir a una llista on hi ha tots els possibles enllaços de la pagina i així escollir cap a quina direcció l’interessa anar. Aquestes tres opcions, totes alhora o per separat, son les que permeten una lectura hipertextual tot i que en algunes ocasions sembla ser necessària la inclusió d’episodis compatibles amb diferents itineraris. D’aquesta manera el significat del text es veu clarament determinat per les diferents interpretacions que hom treu del camí escollit: com la vida mateixa.
Com s’aconsegueix la possibilitat de experimentar noves interpretacions tan diferents i tan similars?
Koskimaa subratlla tres elements clau que expliquen aquesta possibilitat: els anacronismes, amagar el narrador o el focalitzador i les expressions dèctiques. En la mescla d’aquests recursos es troba la oportunitat de que cada lector atribueixi els significats que mes gracia li facin o que li aportin quelcom especial per tal configurar, parcialment, el text.
El text hipertextual i la teoria del caos mostren la impossibilitat d’oferir un final real, sempre pot donar-se una "caiguda" en un bucle d’enllaços que obligui al lector a finalitzar el recorregut del text o si mes no a enllaçar-lo amb altres links com si fos un espiral en comptes d’un cercle.
Bibliografia
- Koskimaa Raine, "Close reading": hipertextos de ficción, cap. IX
