En aproximar-nos als diferents àmbits d'estudi respecte les noves formes d'escriptura-lectura contemporànies, centrem posicions antagòniques entre avantatges i desavantatges dels nous canals i eines dels que disposem. Per una banda la idea de que “els nous canals per la difusió d'idees de llibertat”, seguint les paraules de Núria Almiron a l'article Weblogs políticos: ¿Periodismo de opinion alternativo o nueva herramienta de persuasión colectiva?, ens aporta una visió més “constructiva” dels artefactes i espais dels que disposem per a crear allò que volem. Creem allò que volem?
D'altra banda, doncs, els nous canals de difusió són estudiats i percebuts com a eines de manipulació social i política. Cada vegada més surt a la llum pública el control que hi ha en les xarxes d'Internet i els usos que se'n fa de programes tant quotidians com el Facebook.
Podem fer declarar que, com a mínim a nivell estructural, estiguem en plena “Revolució editorial”(Sullivan 2002)?
Almiron presenta un estudi de l'impacte socials dels weblogs polítics a partir de les característiques i funcions comunes dins de l'espai que anomena “blogoesfera política”. Aquesta blogoesfera esdevé una part fonamental de l'”esfera pública” de la que ens parla Habermas. Les limitacions però, en trobar-se subjecte a dependències econòmiques lligades a les comunitats implicades (pensem en el cas exposat en la guerra d'Iraq), l'autocensura esdevé el primer obstacle en la voluntat de transmetre informacions confidencials...
Els mitjans “alternatius” es troben influenciat per unes regles del joc ja establertes en el marc d'un sistema neoliberal en el qual els objectius són clars. D'aquesta manera, la rebel·lió que en un primer moment volia ser expressada topa amb la manca de recursos, la pressió de l'entorn, o en cas que sigui necessari l'ús de violència física per part de les “forces de l'autoritat” (com varem veure no fa gaires dies en l'atemptat al setmanari Directa). La veu crítica no s'atura i troba (adopta) una “nova forma narrativa específica d'Internet”
dissabte, 7 de juny del 2014
divendres, 6 de juny del 2014
Qüestió de paraules
NARRATIVA CONTAMPORÀNIA
Aquest vídeo, com a mostra d'una perspectiva literària respecte la superació de les formes clàssiques de narració, expressa la necessitat d'adequar els nous “gèneres literaris” i les noves possibilitats tecnològiques per expressar el món. Amb paraules de l'autor
“como las narrativas literarias estan siendo impactadas por logicas que no vienen de lo literario propiamente sinó de otras formas de ficcionalizar [...] lo literario vuelve a rescatarse, en el sentido de que reconocemos por fin su capacidad esencial, su manera única de narrar el mundo”...
La visió que planteja Jaime Alejandro Rodríguez ens aporta un nivell bàsic que ens permetrà aproximar-nos a les idees que expressa Lakoff en No pienses como un elefante. Tot i que Lakoff du a terme un exhaustiu estudi al llarg de la història d'occident des d'una perspectiva més política que literària, volem prendre les seves idees per integrar-les en un context més cultural i literari alhora. Veient d'entrada la idea que exposa l'autor “las palabras arrastran a los demás hacia la version del mundo de ellos” (pàg.7), no és que les paraules per si soles manipulin, sinó que en l'acte d'escollir el llenguatge per expressar la teva versió del món implica una limitació d'altres maneres de veure el món. D'aquesta manera les paraules i aquesta “manipulació” pot esdevenir una experiència d'alliberament o una eina de control social.
En aquest punt Lakoff parla de les dicotomies i judicis de valor que regulen la nostra vida (pensament, experiències, formes d'identitat, etc.) la qual és sempre una contradicció. Al basar el nostre coneixement i relació amb el món a partir de models, és a dir objectes simbòlics que sintetitzen les característiques “generals” dels originals, només podem configurar una ficció...
Aquest vídeo, com a mostra d'una perspectiva literària respecte la superació de les formes clàssiques de narració, expressa la necessitat d'adequar els nous “gèneres literaris” i les noves possibilitats tecnològiques per expressar el món. Amb paraules de l'autor
“como las narrativas literarias estan siendo impactadas por logicas que no vienen de lo literario propiamente sinó de otras formas de ficcionalizar [...] lo literario vuelve a rescatarse, en el sentido de que reconocemos por fin su capacidad esencial, su manera única de narrar el mundo”...
La visió que planteja Jaime Alejandro Rodríguez ens aporta un nivell bàsic que ens permetrà aproximar-nos a les idees que expressa Lakoff en No pienses como un elefante. Tot i que Lakoff du a terme un exhaustiu estudi al llarg de la història d'occident des d'una perspectiva més política que literària, volem prendre les seves idees per integrar-les en un context més cultural i literari alhora. Veient d'entrada la idea que exposa l'autor “las palabras arrastran a los demás hacia la version del mundo de ellos” (pàg.7), no és que les paraules per si soles manipulin, sinó que en l'acte d'escollir el llenguatge per expressar la teva versió del món implica una limitació d'altres maneres de veure el món. D'aquesta manera les paraules i aquesta “manipulació” pot esdevenir una experiència d'alliberament o una eina de control social.
En aquest punt Lakoff parla de les dicotomies i judicis de valor que regulen la nostra vida (pensament, experiències, formes d'identitat, etc.) la qual és sempre una contradicció. Al basar el nostre coneixement i relació amb el món a partir de models, és a dir objectes simbòlics que sintetitzen les característiques “generals” dels originals, només podem configurar una ficció...
dijous, 5 de juny del 2014
Hipertext = text ?
Fins ara hem vist que l'hipertext tot i tractar-se d'una “evolució” o més ben dit d'una materialització del “jo”. Si acceptem doncs, que la llengua és un sistema de comunicació de la realitat que m'envolta, és evident que esdevé necessari un sistema més ampli que permeti expressar les infinites relacions entre les coses que es van coneixent (les persones, els actes, sentiments...).D'aquesta manera se'ns mostra evident que el canal oral, l'escrit o el virtual, són només canals però no són aquests els que en determinen les actuacions sinó que en faciliten la comunicació al conjunt de la societat des de la subjectivitat o la construcció d'aquesta que es fa en cada moment. Segurament, el que comuniquem no és el món i les relacions exteriors sinó la meva pròpia percepció del món (i d'estructurar-lo) i com jo existeixo en ell.
L'hipertext entès des d'aquesta perspectiva com a canal sembla quedar sempre comprés en l'abstracció del text, és a dir que estudiem l'hipertext com a un tipus de text. Em pregunto doncs si l'única manera de comprendre l'hipertext és a partir d'anàlisis comparatius amb el text, però és suficient?
Al llarg de la història hem vist diferents canals de comunicació com ho és la pintura, escultura, música, cinema, etc., ja que hem considerat que les formes d'expressió d'aquests anaven més enllà de la dicotomia cultura escrita i cultura oral. L'hipertext, tant a nivell virtual com a nivell personal, té la capacitat d'enllaçar diferents espais en els que hi trobem elements multimèdia (àudio, vídeo, imatge...). D'aquesta manera també podem considerar l'hipertext com un canal d'expressió nou i crear estratègies d'anàlisi més adaptades a la realitat hipertextual per tal de no caure en el parany de limitar la nostra experiència cognitiva.
Hem vist en Del papir a l'hipertext que la discontinuïtat que implica l'hipertext i la seva quantitat d'enllaços comporten opacitat i alhora la possibilitat de modificar el text a partir de qualsevol concepte. D'una manera més subtil el text “tradicional” també encarna aquests atributs ja que, seguint els postulats de Hans Georg Gadamer, el xoc de perspectives (o realitats) que es produeix en llegir qualsevol text comporta una impossibilitat de coneixement, per tant és també opac. Respecte a les “noves modificacions” a les quals ens pot conduir cada un dels conceptes citats a l'hipertext, és evident que l'hipertext amplia de manera exponencial la informació que tenim a la vast en la lectura...
En estudiar la història de la comunicació trobem que en un primer moment la comunicació s'atribueix a la oïda i més endavant a la vista (en l'escriptura-lectura). Sembla però que en l'actualitat els sentits que hi predominen son el tacte, l'oïda i la vista. D'aquesta manera, acceptant la incorporació del llenguatge escrit, ja que el llenguatge oral no ha desaparegut mai, trobem en l'actualitat un moment de transició de l'escrit a l'oral integrant l'ús del tacte... Potser un dia crearem un llenguatge tàctil, visual, auditiu alhora o qui sap si introduirem l'olfacte i el gust!
A tall de conclusió personal, quan parlem del llenguatge i de les seves implicacions identitàries, culturals, polítiques, econòmiques, etc., tan sols contemplem alguns tipus de llenguatge. Què és un llenguatge sinó un sistema de símbols que configuren un sistema de significats capaç de transmetre un missatge? No és l'art doncs un llenguatge? D'alguna manera l'autoritat de la raó i el pensament lògic encara domina en la concepció del que significa “símbol”, “missatge”, “significat”, sovint associat a dades objectives capaces d'explicar el món a partir de lleis estàtiques... L'art ens obliga a superar les barreres cartesianes per crear experiències sensorials i comunicar parts de la realitat que cada vegada més trobem la necessitat d'incorporar en estudis i debats lingüístics.
L'hipertext entès des d'aquesta perspectiva com a canal sembla quedar sempre comprés en l'abstracció del text, és a dir que estudiem l'hipertext com a un tipus de text. Em pregunto doncs si l'única manera de comprendre l'hipertext és a partir d'anàlisis comparatius amb el text, però és suficient?
Al llarg de la història hem vist diferents canals de comunicació com ho és la pintura, escultura, música, cinema, etc., ja que hem considerat que les formes d'expressió d'aquests anaven més enllà de la dicotomia cultura escrita i cultura oral. L'hipertext, tant a nivell virtual com a nivell personal, té la capacitat d'enllaçar diferents espais en els que hi trobem elements multimèdia (àudio, vídeo, imatge...). D'aquesta manera també podem considerar l'hipertext com un canal d'expressió nou i crear estratègies d'anàlisi més adaptades a la realitat hipertextual per tal de no caure en el parany de limitar la nostra experiència cognitiva.
Hem vist en Del papir a l'hipertext que la discontinuïtat que implica l'hipertext i la seva quantitat d'enllaços comporten opacitat i alhora la possibilitat de modificar el text a partir de qualsevol concepte. D'una manera més subtil el text “tradicional” també encarna aquests atributs ja que, seguint els postulats de Hans Georg Gadamer, el xoc de perspectives (o realitats) que es produeix en llegir qualsevol text comporta una impossibilitat de coneixement, per tant és també opac. Respecte a les “noves modificacions” a les quals ens pot conduir cada un dels conceptes citats a l'hipertext, és evident que l'hipertext amplia de manera exponencial la informació que tenim a la vast en la lectura...
En estudiar la història de la comunicació trobem que en un primer moment la comunicació s'atribueix a la oïda i més endavant a la vista (en l'escriptura-lectura). Sembla però que en l'actualitat els sentits que hi predominen son el tacte, l'oïda i la vista. D'aquesta manera, acceptant la incorporació del llenguatge escrit, ja que el llenguatge oral no ha desaparegut mai, trobem en l'actualitat un moment de transició de l'escrit a l'oral integrant l'ús del tacte... Potser un dia crearem un llenguatge tàctil, visual, auditiu alhora o qui sap si introduirem l'olfacte i el gust!
A tall de conclusió personal, quan parlem del llenguatge i de les seves implicacions identitàries, culturals, polítiques, econòmiques, etc., tan sols contemplem alguns tipus de llenguatge. Què és un llenguatge sinó un sistema de símbols que configuren un sistema de significats capaç de transmetre un missatge? No és l'art doncs un llenguatge? D'alguna manera l'autoritat de la raó i el pensament lògic encara domina en la concepció del que significa “símbol”, “missatge”, “significat”, sovint associat a dades objectives capaces d'explicar el món a partir de lleis estàtiques... L'art ens obliga a superar les barreres cartesianes per crear experiències sensorials i comunicar parts de la realitat que cada vegada més trobem la necessitat d'incorporar en estudis i debats lingüístics.
EL PLAER DEL TEXT
ENTREVISTA A ROLAND BARTHES
Seguint el context de l'entrevista a Roland Barthes, escriptor, crític, semiòleg i teòric de la literatura, volem aproximar-nos a l'escriptura (text i hipertext) des d'una perspectiva radical però que no deixa de considerar aspectes crucials en la concepció de la tradicció escrita (com a objecte i com a esdeveniment).
La postura de Barthes es mostra fortament contrària a l'essencialisme tradiccional, l'autor defensa així que no hi ha cap essència comuna que pugui ser classificada dins de cap símbol ja que qualsevol classificació implica una jerarquització de manera que cada símbol és “filtrat” per aquest sistema extern a l'ésser humà individual. L'individuu actua des del “coixí” d'un codi compartit que el valida i que cada individu fa servir com a instrument propi. Per tant el llenguatge, entès com a un sistema de símbols els quals contenen un significat consensuat, seria una visió utòpica de la comunicació, perquè no és capaç de transmetre cap contingut no compartit prèviament. Barthes, de fet, va més enllà i no considera el llenguatge només com a quelcom inútil i buit de significat, sinó que ho considera feixista, tendenciós i interessat, ja que força a l'ésser humà a expressar coses que no vol, ja que cada símbol està institucionalitzat a priori.
El pensament humà, entès com al “magatzem” del coneixement i alhora la fàbrica (crea i emmagatzema), és possible, només a través de l'experiència, i en ella és on hi trobem l'única essència veritable. Aquesta essència, no pot ser compartida, si més no el llenguatge no és capaç de dur a terme aquesta funció. Va més enllà.
Sembla doncs que l'estudi de la subjectivitat respon a una necessitat central i vertebradora, que respon a la finalitat de conèixer i viure, deixant així a la lògica i a la raó fora de l'epicentre del coneixement. D'alguna manera el pensament filosòfic contemporani permet apropar-se al subjecte i reconèixer el poder que aquest té, per començar a considerar les emocions i els sentiments com a eines necessàries en el procés de coneixement i d'adaptació a la supervivència de la vida. Així doncs, utilitzant l'entrevista que li fan a Roland Barthes, podrem donar un cop d'ull a les implicacions dels conceptes “plaer” i “gaudir” inherents al conèixer, gaudir, experimentar i conceptualitzar. Diferents cares d'un poliedre que es diu vida . Barthes doncs, exposa que no solament no hem considerat gaire sovint la idea de plaer, de gaudi o de sensació plaent davant el fet de viure diferents coses, sinó que cal també, per tenir idees complertes, aportar una noció, potser més esporàdica, del “gaudir”. La diferència essencial en aquesta discussió o ordenació de conceptes, recau en la idea de que el plaer està estretament relacionat a la cultura la qual, de la mateixa manera que el llenguatge, és categoritzada i estructurada d'acord a unes prioritzacions globals què, en la realització individual, simplement satisfà el nostre ego. En canvi, gaudir implica experimentar espais personals no coneguts fins aleshores cosa que, segons Barthes, és una posició en contra de la cultura. Plaer estaria “consensuat” i gaudi estaria associat a recerques internes i descobertes individuals. Matisant aquesta diferència, Barthes fa referència a la idea de erotisme que pot considerar-se com un concepte clarament estereotipat, o tota una recerca interna...
Seguint el context de l'entrevista a Roland Barthes, escriptor, crític, semiòleg i teòric de la literatura, volem aproximar-nos a l'escriptura (text i hipertext) des d'una perspectiva radical però que no deixa de considerar aspectes crucials en la concepció de la tradicció escrita (com a objecte i com a esdeveniment).
La postura de Barthes es mostra fortament contrària a l'essencialisme tradiccional, l'autor defensa així que no hi ha cap essència comuna que pugui ser classificada dins de cap símbol ja que qualsevol classificació implica una jerarquització de manera que cada símbol és “filtrat” per aquest sistema extern a l'ésser humà individual. L'individuu actua des del “coixí” d'un codi compartit que el valida i que cada individu fa servir com a instrument propi. Per tant el llenguatge, entès com a un sistema de símbols els quals contenen un significat consensuat, seria una visió utòpica de la comunicació, perquè no és capaç de transmetre cap contingut no compartit prèviament. Barthes, de fet, va més enllà i no considera el llenguatge només com a quelcom inútil i buit de significat, sinó que ho considera feixista, tendenciós i interessat, ja que força a l'ésser humà a expressar coses que no vol, ja que cada símbol està institucionalitzat a priori.
El pensament humà, entès com al “magatzem” del coneixement i alhora la fàbrica (crea i emmagatzema), és possible, només a través de l'experiència, i en ella és on hi trobem l'única essència veritable. Aquesta essència, no pot ser compartida, si més no el llenguatge no és capaç de dur a terme aquesta funció. Va més enllà.
Sembla doncs que l'estudi de la subjectivitat respon a una necessitat central i vertebradora, que respon a la finalitat de conèixer i viure, deixant així a la lògica i a la raó fora de l'epicentre del coneixement. D'alguna manera el pensament filosòfic contemporani permet apropar-se al subjecte i reconèixer el poder que aquest té, per començar a considerar les emocions i els sentiments com a eines necessàries en el procés de coneixement i d'adaptació a la supervivència de la vida. Així doncs, utilitzant l'entrevista que li fan a Roland Barthes, podrem donar un cop d'ull a les implicacions dels conceptes “plaer” i “gaudir” inherents al conèixer, gaudir, experimentar i conceptualitzar. Diferents cares d'un poliedre que es diu vida . Barthes doncs, exposa que no solament no hem considerat gaire sovint la idea de plaer, de gaudi o de sensació plaent davant el fet de viure diferents coses, sinó que cal també, per tenir idees complertes, aportar una noció, potser més esporàdica, del “gaudir”. La diferència essencial en aquesta discussió o ordenació de conceptes, recau en la idea de que el plaer està estretament relacionat a la cultura la qual, de la mateixa manera que el llenguatge, és categoritzada i estructurada d'acord a unes prioritzacions globals què, en la realització individual, simplement satisfà el nostre ego. En canvi, gaudir implica experimentar espais personals no coneguts fins aleshores cosa que, segons Barthes, és una posició en contra de la cultura. Plaer estaria “consensuat” i gaudi estaria associat a recerques internes i descobertes individuals. Matisant aquesta diferència, Barthes fa referència a la idea de erotisme que pot considerar-se com un concepte clarament estereotipat, o tota una recerca interna...
HTML CODE vs AMAZON CODE
THE AMAZON CODE
Proposo aquest documental per tal de centrar l’atenció en dos dels aspectes que, des del meu punt de vista, condicionen el procés comunicatiu: la possibilitat d’estructurar el món i el pensament de maneres “noves”, i la influència de l’Acadèmia en la decisió ideològica i moral dels temes d’”interès”. Es tracta doncs d’un documental curt en el que s’hi toquen un munt de temes tot i que de manera distesa, m’ha semblat doncs una bona combinació d’elements per seguir profunditzant sobre la hipertextualitat a partir de l’estudi d'altres llengües que permeten possibilitats desconegudes per a nosaltres.
No m’agradaria avançar esdeveniments però assumeixo que en aquest punt ja haureu vist el documental i per tant em permeto fer una breu reflexió:
Per una banda el debat que planteja sobre la lingüística, no tant sols respecte a la impossibilitat d’imaginar i/o expressar altres temps que no sigui el present, sinó pel trencament que suposa amb la “gramàtica universal” de la que ens parla Chomsky. A tall de reflexió anecdòtica, seria interessant veure si el procés de codificació i descodificació de Stuart Hall podria dur-se a terme amb el programa informàtic “matemàtic” que mostren al documental?
D’altra banda els posicionaments i reaccions, sempre dubtant de la credibilitat del documental que he presentat, per alguns sectors de l’Acadèmia i les repercussions contra l’estudi que es volia dur a terme. Fet que ens obliga a plantejar-nos que, tot i analitzar els diferents elements i moments en el que el procés comunicatiu, la “creació” de coneixement es troba ja manipulada i limitada per diferents “institucions”, grup leader, professors… Deixant, de moment, de banda les motivacions econòmiques i polítiques.
Proposo aquest documental per tal de centrar l’atenció en dos dels aspectes que, des del meu punt de vista, condicionen el procés comunicatiu: la possibilitat d’estructurar el món i el pensament de maneres “noves”, i la influència de l’Acadèmia en la decisió ideològica i moral dels temes d’”interès”. Es tracta doncs d’un documental curt en el que s’hi toquen un munt de temes tot i que de manera distesa, m’ha semblat doncs una bona combinació d’elements per seguir profunditzant sobre la hipertextualitat a partir de l’estudi d'altres llengües que permeten possibilitats desconegudes per a nosaltres.
No m’agradaria avançar esdeveniments però assumeixo que en aquest punt ja haureu vist el documental i per tant em permeto fer una breu reflexió:
Per una banda el debat que planteja sobre la lingüística, no tant sols respecte a la impossibilitat d’imaginar i/o expressar altres temps que no sigui el present, sinó pel trencament que suposa amb la “gramàtica universal” de la que ens parla Chomsky. A tall de reflexió anecdòtica, seria interessant veure si el procés de codificació i descodificació de Stuart Hall podria dur-se a terme amb el programa informàtic “matemàtic” que mostren al documental?
D’altra banda els posicionaments i reaccions, sempre dubtant de la credibilitat del documental que he presentat, per alguns sectors de l’Acadèmia i les repercussions contra l’estudi que es volia dur a terme. Fet que ens obliga a plantejar-nos que, tot i analitzar els diferents elements i moments en el que el procés comunicatiu, la “creació” de coneixement es troba ja manipulada i limitada per diferents “institucions”, grup leader, professors… Deixant, de moment, de banda les motivacions econòmiques i polítiques.
Cultura oral vs cultura escrita?
A què es deu l'autoritat de la cultura escrita sobra la cultura oral (o altres formes de comunicació)?
En El mundo sobre papel se'ns exposa la definició de la UNESCO sobre la cultura escrita al 1975, la qual és considerada crucial en l'”alliberament i el progrés dels humans”. Sota aquest context volem centrar l'atenció al concepte d'”alliberament” i de “progrés”, ja que donem per suposat que tan sols alguns grups de l'especie humana tenen la capacitat d'expressar idees a través de la cultura escrita. Sembla una absurditat pensat que el fet de que els fonemes /ə/, /ɛ/ i /e/ es transcriguin “e” respongui a un procés natural de progrés i d'alliberament...
Veiem doncs, que en un procés de “desmitologització de la cultura escrita”, David R. Olsen ens presenta sis “creences arrelades a la cultura escrita” que volem considerar per tal de comprendre aquesta “superioritat tecnològica” o si és que la cultura escrita és una forma més d'expressió.
L'escriptura com a transcripció de la parla
Si recordem quan varem aprendre a llegir, sabrem que en aquell moment ja érem capaços d'expressar idees complexes a través de la parla i que en aprendre (en primer lloc l'abecedari) una “a” significava el mateix que “r” i varem poder prendre consciència de que no parlem de la mateixa manera que escrivim. És interessant veure a través de Olsen l'anàlisi d'aquest procés queda especificat en el que significa en el fons aprendre a escriure: prendre consciència d'una altra manera de pensar. En realitat podem considerar-nos bilingües (llengua oral i llengua escrita).
Superioritat de l'escriptura respecte la parla
En l'època colonial es va considerar, evidentment per part dels països colonitzadors, que la superioritat cultural jeia en l'ús del sistema alfabètic d'escriptura. Olsen aporta que aquesta tecnologia es tractava d'una “justificació per “mostrar” els avantatges dels lletrats” els quals eren una minoria, una elit. Lligant aquesta concepció amb de Saussure respecte la forma d'expressió oral diu que “la forma parlada constitueix en ella mateixa un objecte”, de manera que se'ns mostra evident l'absurditat de crear un nou objecte com a “traducció” de l'objecte primer. Posem per cas que davant d'una obra de Kandisky no comprenem el significat, aleshores una persona que afirma comprendre el que l'obra significa decidís crear una nova obra (més senzilla) que traduís a la primera. No ens sembla una absurditat?
Superioritat tecnològica del sistema alfabètic d'escriptura Moltes de les llengües escrites que existeixen no utilitzen el model alfabètic sinó que utilitzen models sil·làbics(xinés) o conceptuals (egipci).
Escriptura com a òrgan de progrés social
Considerant aquest punt des d'una perspectiva més antropològica que altra cosa, Lévi-Strauss fa referència a la llengua escrita com a “modificació d'índole intel·lectual”, cosa que ens condueix directament a la concepció de si l'escriptura és una eina de dominació o d'alliberament.
Cultura escrita com a instrument de desenvolupament cultural i científic
L'escriptura per si mateixa no té la capacitat de crear experiències (o experiments) materials sinó que el seu rol ha estat sempre de “testimoni”, és a dir que l'escriptura ha estat l'encarregada de preservar informacions vàries.
La cultura escrita com a un instrument de desenvolupament cognitiu
S'associa la escriptura a un procés d'abstracció notable el qual potencia el desenvolupament cognitiu. És que el llenguatge oral no aporta exactament el mateix nivell d'abstracció? Olsen manté que associar la escriptura al coneixement el limita. El coneixement és alhora dinàmic i creatiu per tant qualsevol sistema que el faci immòbil l'està restringint.
“l'art de l'escriptura esta estricta i quasi inevitablement connectat amb la urbanització i l'intercanvi comercial” Cipolla (1969, pàg. 8). No es tracta doncs d'analitzar la cultura escrita i l'oral sota paràmetres de “bo” o “dolent” sinó que cal considerar el context i les eines que aporta responent a les necessitats d'una comunitat determinada.
Bibliografia
- Olson, David R. (1998), El mundo sobre el papel. El impacto de la escritura y la lectura en la estructura del conocimiento. Barcelona. Gedisa. Col. Lea 11. 352 pàgs
Subscriure's a:
Missatges (Atom)