Fins ara hem vist que l'hipertext tot i tractar-se d'una “evolució” o més ben dit d'una materialització del “jo”. Si acceptem doncs, que la llengua és un sistema de comunicació de la realitat que m'envolta, és evident que esdevé necessari un sistema més ampli que permeti expressar les infinites relacions entre les coses que es van coneixent (les persones, els actes, sentiments...).D'aquesta manera se'ns mostra evident que el canal oral, l'escrit o el virtual, són només canals però no són aquests els que en determinen les actuacions sinó que en faciliten la comunicació al conjunt de la societat des de la subjectivitat o la construcció d'aquesta que es fa en cada moment. Segurament, el que comuniquem no és el món i les relacions exteriors sinó la meva pròpia percepció del món (i d'estructurar-lo) i com jo existeixo en ell.
L'hipertext entès des d'aquesta perspectiva com a canal sembla quedar sempre comprés en l'abstracció del text, és a dir que estudiem l'hipertext com a un tipus de text. Em pregunto doncs si l'única manera de comprendre l'hipertext és a partir d'anàlisis comparatius amb el text, però és suficient?
Al llarg de la història hem vist diferents canals de comunicació com ho és la pintura, escultura, música, cinema, etc., ja que hem considerat que les formes d'expressió d'aquests anaven més enllà de la dicotomia cultura escrita i cultura oral. L'hipertext, tant a nivell virtual com a nivell personal, té la capacitat d'enllaçar diferents espais en els que hi trobem elements multimèdia (àudio, vídeo, imatge...). D'aquesta manera també podem considerar l'hipertext com un canal d'expressió nou i crear estratègies d'anàlisi més adaptades a la realitat hipertextual per tal de no caure en el parany de limitar la nostra experiència cognitiva.
Hem vist en Del papir a l'hipertext que la discontinuïtat que implica l'hipertext i la seva quantitat d'enllaços comporten opacitat i alhora la possibilitat de modificar el text a partir de qualsevol concepte. D'una manera més subtil el text “tradicional” també encarna aquests atributs ja que, seguint els postulats de Hans Georg Gadamer, el xoc de perspectives (o realitats) que es produeix en llegir qualsevol text comporta una impossibilitat de coneixement, per tant és també opac. Respecte a les “noves modificacions” a les quals ens pot conduir cada un dels conceptes citats a l'hipertext, és evident que l'hipertext amplia de manera exponencial la informació que tenim a la vast en la lectura...
En estudiar la història de la comunicació trobem que en un primer moment la comunicació s'atribueix a la oïda i més endavant a la vista (en l'escriptura-lectura). Sembla però que en l'actualitat els sentits que hi predominen son el tacte, l'oïda i la vista. D'aquesta manera, acceptant la incorporació del llenguatge escrit, ja que el llenguatge oral no ha desaparegut mai, trobem en l'actualitat un moment de transició de l'escrit a l'oral integrant l'ús del tacte... Potser un dia crearem un llenguatge tàctil, visual, auditiu alhora o qui sap si introduirem l'olfacte i el gust!
A tall de conclusió personal, quan parlem del llenguatge i de les seves implicacions identitàries, culturals, polítiques, econòmiques, etc., tan sols contemplem alguns tipus de llenguatge. Què és un llenguatge sinó un sistema de símbols que configuren un sistema de significats capaç de transmetre un missatge? No és l'art doncs un llenguatge? D'alguna manera l'autoritat de la raó i el pensament lògic encara domina en la concepció del que significa “símbol”, “missatge”, “significat”, sovint associat a dades objectives capaces d'explicar el món a partir de lleis estàtiques... L'art ens obliga a superar les barreres cartesianes per crear experiències sensorials i comunicar parts de la realitat que cada vegada més trobem la necessitat d'incorporar en estudis i debats lingüístics.
dijous, 5 de juny del 2014
EL PLAER DEL TEXT
ENTREVISTA A ROLAND BARTHES
Seguint el context de l'entrevista a Roland Barthes, escriptor, crític, semiòleg i teòric de la literatura, volem aproximar-nos a l'escriptura (text i hipertext) des d'una perspectiva radical però que no deixa de considerar aspectes crucials en la concepció de la tradicció escrita (com a objecte i com a esdeveniment).
La postura de Barthes es mostra fortament contrària a l'essencialisme tradiccional, l'autor defensa així que no hi ha cap essència comuna que pugui ser classificada dins de cap símbol ja que qualsevol classificació implica una jerarquització de manera que cada símbol és “filtrat” per aquest sistema extern a l'ésser humà individual. L'individuu actua des del “coixí” d'un codi compartit que el valida i que cada individu fa servir com a instrument propi. Per tant el llenguatge, entès com a un sistema de símbols els quals contenen un significat consensuat, seria una visió utòpica de la comunicació, perquè no és capaç de transmetre cap contingut no compartit prèviament. Barthes, de fet, va més enllà i no considera el llenguatge només com a quelcom inútil i buit de significat, sinó que ho considera feixista, tendenciós i interessat, ja que força a l'ésser humà a expressar coses que no vol, ja que cada símbol està institucionalitzat a priori.
El pensament humà, entès com al “magatzem” del coneixement i alhora la fàbrica (crea i emmagatzema), és possible, només a través de l'experiència, i en ella és on hi trobem l'única essència veritable. Aquesta essència, no pot ser compartida, si més no el llenguatge no és capaç de dur a terme aquesta funció. Va més enllà.
Sembla doncs que l'estudi de la subjectivitat respon a una necessitat central i vertebradora, que respon a la finalitat de conèixer i viure, deixant així a la lògica i a la raó fora de l'epicentre del coneixement. D'alguna manera el pensament filosòfic contemporani permet apropar-se al subjecte i reconèixer el poder que aquest té, per començar a considerar les emocions i els sentiments com a eines necessàries en el procés de coneixement i d'adaptació a la supervivència de la vida. Així doncs, utilitzant l'entrevista que li fan a Roland Barthes, podrem donar un cop d'ull a les implicacions dels conceptes “plaer” i “gaudir” inherents al conèixer, gaudir, experimentar i conceptualitzar. Diferents cares d'un poliedre que es diu vida . Barthes doncs, exposa que no solament no hem considerat gaire sovint la idea de plaer, de gaudi o de sensació plaent davant el fet de viure diferents coses, sinó que cal també, per tenir idees complertes, aportar una noció, potser més esporàdica, del “gaudir”. La diferència essencial en aquesta discussió o ordenació de conceptes, recau en la idea de que el plaer està estretament relacionat a la cultura la qual, de la mateixa manera que el llenguatge, és categoritzada i estructurada d'acord a unes prioritzacions globals què, en la realització individual, simplement satisfà el nostre ego. En canvi, gaudir implica experimentar espais personals no coneguts fins aleshores cosa que, segons Barthes, és una posició en contra de la cultura. Plaer estaria “consensuat” i gaudi estaria associat a recerques internes i descobertes individuals. Matisant aquesta diferència, Barthes fa referència a la idea de erotisme que pot considerar-se com un concepte clarament estereotipat, o tota una recerca interna...
Seguint el context de l'entrevista a Roland Barthes, escriptor, crític, semiòleg i teòric de la literatura, volem aproximar-nos a l'escriptura (text i hipertext) des d'una perspectiva radical però que no deixa de considerar aspectes crucials en la concepció de la tradicció escrita (com a objecte i com a esdeveniment).
La postura de Barthes es mostra fortament contrària a l'essencialisme tradiccional, l'autor defensa així que no hi ha cap essència comuna que pugui ser classificada dins de cap símbol ja que qualsevol classificació implica una jerarquització de manera que cada símbol és “filtrat” per aquest sistema extern a l'ésser humà individual. L'individuu actua des del “coixí” d'un codi compartit que el valida i que cada individu fa servir com a instrument propi. Per tant el llenguatge, entès com a un sistema de símbols els quals contenen un significat consensuat, seria una visió utòpica de la comunicació, perquè no és capaç de transmetre cap contingut no compartit prèviament. Barthes, de fet, va més enllà i no considera el llenguatge només com a quelcom inútil i buit de significat, sinó que ho considera feixista, tendenciós i interessat, ja que força a l'ésser humà a expressar coses que no vol, ja que cada símbol està institucionalitzat a priori.
El pensament humà, entès com al “magatzem” del coneixement i alhora la fàbrica (crea i emmagatzema), és possible, només a través de l'experiència, i en ella és on hi trobem l'única essència veritable. Aquesta essència, no pot ser compartida, si més no el llenguatge no és capaç de dur a terme aquesta funció. Va més enllà.
Sembla doncs que l'estudi de la subjectivitat respon a una necessitat central i vertebradora, que respon a la finalitat de conèixer i viure, deixant així a la lògica i a la raó fora de l'epicentre del coneixement. D'alguna manera el pensament filosòfic contemporani permet apropar-se al subjecte i reconèixer el poder que aquest té, per començar a considerar les emocions i els sentiments com a eines necessàries en el procés de coneixement i d'adaptació a la supervivència de la vida. Així doncs, utilitzant l'entrevista que li fan a Roland Barthes, podrem donar un cop d'ull a les implicacions dels conceptes “plaer” i “gaudir” inherents al conèixer, gaudir, experimentar i conceptualitzar. Diferents cares d'un poliedre que es diu vida . Barthes doncs, exposa que no solament no hem considerat gaire sovint la idea de plaer, de gaudi o de sensació plaent davant el fet de viure diferents coses, sinó que cal també, per tenir idees complertes, aportar una noció, potser més esporàdica, del “gaudir”. La diferència essencial en aquesta discussió o ordenació de conceptes, recau en la idea de que el plaer està estretament relacionat a la cultura la qual, de la mateixa manera que el llenguatge, és categoritzada i estructurada d'acord a unes prioritzacions globals què, en la realització individual, simplement satisfà el nostre ego. En canvi, gaudir implica experimentar espais personals no coneguts fins aleshores cosa que, segons Barthes, és una posició en contra de la cultura. Plaer estaria “consensuat” i gaudi estaria associat a recerques internes i descobertes individuals. Matisant aquesta diferència, Barthes fa referència a la idea de erotisme que pot considerar-se com un concepte clarament estereotipat, o tota una recerca interna...
HTML CODE vs AMAZON CODE
THE AMAZON CODE
Proposo aquest documental per tal de centrar l’atenció en dos dels aspectes que, des del meu punt de vista, condicionen el procés comunicatiu: la possibilitat d’estructurar el món i el pensament de maneres “noves”, i la influència de l’Acadèmia en la decisió ideològica i moral dels temes d’”interès”. Es tracta doncs d’un documental curt en el que s’hi toquen un munt de temes tot i que de manera distesa, m’ha semblat doncs una bona combinació d’elements per seguir profunditzant sobre la hipertextualitat a partir de l’estudi d'altres llengües que permeten possibilitats desconegudes per a nosaltres.
No m’agradaria avançar esdeveniments però assumeixo que en aquest punt ja haureu vist el documental i per tant em permeto fer una breu reflexió:
Per una banda el debat que planteja sobre la lingüística, no tant sols respecte a la impossibilitat d’imaginar i/o expressar altres temps que no sigui el present, sinó pel trencament que suposa amb la “gramàtica universal” de la que ens parla Chomsky. A tall de reflexió anecdòtica, seria interessant veure si el procés de codificació i descodificació de Stuart Hall podria dur-se a terme amb el programa informàtic “matemàtic” que mostren al documental?
D’altra banda els posicionaments i reaccions, sempre dubtant de la credibilitat del documental que he presentat, per alguns sectors de l’Acadèmia i les repercussions contra l’estudi que es volia dur a terme. Fet que ens obliga a plantejar-nos que, tot i analitzar els diferents elements i moments en el que el procés comunicatiu, la “creació” de coneixement es troba ja manipulada i limitada per diferents “institucions”, grup leader, professors… Deixant, de moment, de banda les motivacions econòmiques i polítiques.
Proposo aquest documental per tal de centrar l’atenció en dos dels aspectes que, des del meu punt de vista, condicionen el procés comunicatiu: la possibilitat d’estructurar el món i el pensament de maneres “noves”, i la influència de l’Acadèmia en la decisió ideològica i moral dels temes d’”interès”. Es tracta doncs d’un documental curt en el que s’hi toquen un munt de temes tot i que de manera distesa, m’ha semblat doncs una bona combinació d’elements per seguir profunditzant sobre la hipertextualitat a partir de l’estudi d'altres llengües que permeten possibilitats desconegudes per a nosaltres.
No m’agradaria avançar esdeveniments però assumeixo que en aquest punt ja haureu vist el documental i per tant em permeto fer una breu reflexió:
Per una banda el debat que planteja sobre la lingüística, no tant sols respecte a la impossibilitat d’imaginar i/o expressar altres temps que no sigui el present, sinó pel trencament que suposa amb la “gramàtica universal” de la que ens parla Chomsky. A tall de reflexió anecdòtica, seria interessant veure si el procés de codificació i descodificació de Stuart Hall podria dur-se a terme amb el programa informàtic “matemàtic” que mostren al documental?
D’altra banda els posicionaments i reaccions, sempre dubtant de la credibilitat del documental que he presentat, per alguns sectors de l’Acadèmia i les repercussions contra l’estudi que es volia dur a terme. Fet que ens obliga a plantejar-nos que, tot i analitzar els diferents elements i moments en el que el procés comunicatiu, la “creació” de coneixement es troba ja manipulada i limitada per diferents “institucions”, grup leader, professors… Deixant, de moment, de banda les motivacions econòmiques i polítiques.
Cultura oral vs cultura escrita?
A què es deu l'autoritat de la cultura escrita sobra la cultura oral (o altres formes de comunicació)?
En El mundo sobre papel se'ns exposa la definició de la UNESCO sobre la cultura escrita al 1975, la qual és considerada crucial en l'”alliberament i el progrés dels humans”. Sota aquest context volem centrar l'atenció al concepte d'”alliberament” i de “progrés”, ja que donem per suposat que tan sols alguns grups de l'especie humana tenen la capacitat d'expressar idees a través de la cultura escrita. Sembla una absurditat pensat que el fet de que els fonemes /ə/, /ɛ/ i /e/ es transcriguin “e” respongui a un procés natural de progrés i d'alliberament...
Veiem doncs, que en un procés de “desmitologització de la cultura escrita”, David R. Olsen ens presenta sis “creences arrelades a la cultura escrita” que volem considerar per tal de comprendre aquesta “superioritat tecnològica” o si és que la cultura escrita és una forma més d'expressió.
L'escriptura com a transcripció de la parla
Si recordem quan varem aprendre a llegir, sabrem que en aquell moment ja érem capaços d'expressar idees complexes a través de la parla i que en aprendre (en primer lloc l'abecedari) una “a” significava el mateix que “r” i varem poder prendre consciència de que no parlem de la mateixa manera que escrivim. És interessant veure a través de Olsen l'anàlisi d'aquest procés queda especificat en el que significa en el fons aprendre a escriure: prendre consciència d'una altra manera de pensar. En realitat podem considerar-nos bilingües (llengua oral i llengua escrita).
Superioritat de l'escriptura respecte la parla
En l'època colonial es va considerar, evidentment per part dels països colonitzadors, que la superioritat cultural jeia en l'ús del sistema alfabètic d'escriptura. Olsen aporta que aquesta tecnologia es tractava d'una “justificació per “mostrar” els avantatges dels lletrats” els quals eren una minoria, una elit. Lligant aquesta concepció amb de Saussure respecte la forma d'expressió oral diu que “la forma parlada constitueix en ella mateixa un objecte”, de manera que se'ns mostra evident l'absurditat de crear un nou objecte com a “traducció” de l'objecte primer. Posem per cas que davant d'una obra de Kandisky no comprenem el significat, aleshores una persona que afirma comprendre el que l'obra significa decidís crear una nova obra (més senzilla) que traduís a la primera. No ens sembla una absurditat?
Superioritat tecnològica del sistema alfabètic d'escriptura Moltes de les llengües escrites que existeixen no utilitzen el model alfabètic sinó que utilitzen models sil·làbics(xinés) o conceptuals (egipci).
Escriptura com a òrgan de progrés social
Considerant aquest punt des d'una perspectiva més antropològica que altra cosa, Lévi-Strauss fa referència a la llengua escrita com a “modificació d'índole intel·lectual”, cosa que ens condueix directament a la concepció de si l'escriptura és una eina de dominació o d'alliberament.
Cultura escrita com a instrument de desenvolupament cultural i científic
L'escriptura per si mateixa no té la capacitat de crear experiències (o experiments) materials sinó que el seu rol ha estat sempre de “testimoni”, és a dir que l'escriptura ha estat l'encarregada de preservar informacions vàries.
La cultura escrita com a un instrument de desenvolupament cognitiu
S'associa la escriptura a un procés d'abstracció notable el qual potencia el desenvolupament cognitiu. És que el llenguatge oral no aporta exactament el mateix nivell d'abstracció? Olsen manté que associar la escriptura al coneixement el limita. El coneixement és alhora dinàmic i creatiu per tant qualsevol sistema que el faci immòbil l'està restringint.
“l'art de l'escriptura esta estricta i quasi inevitablement connectat amb la urbanització i l'intercanvi comercial” Cipolla (1969, pàg. 8). No es tracta doncs d'analitzar la cultura escrita i l'oral sota paràmetres de “bo” o “dolent” sinó que cal considerar el context i les eines que aporta responent a les necessitats d'una comunitat determinada.
Bibliografia
- Olson, David R. (1998), El mundo sobre el papel. El impacto de la escritura y la lectura en la estructura del conocimiento. Barcelona. Gedisa. Col. Lea 11. 352 pàgs
dilluns, 19 de maig del 2014
Hipertxtualitats de ficció?
A partir de la lectura "Close
reading": hipertextos de ficción de Raine Koskimaa, volem apropar-nos
a un exemple pràctic de novel·la hipertextual. En altres posts anteriors hem
compres alguns nivells teòrics que s´expressen els textos hipertextuals, el que
ens interessa en aquest apartat és presentar el nou model d’anàlisi que implica
la novel·la hipertextual. Per fer-ho centrarem l’atenció en l’obra de Joyce Afternoon.
A story, tot i que ens és necessari comprendre l’evolució del model
hipertextual iniciada a la dècada dels cinquanta i el seu desenvolupament, el
centre de la qüestió es troba en un replantejament de la literatura i dels
subjectes implicats.
En un primer moment, Vannevar Bush proposa un dispositiu que permeti escriure seguint un raonament associatiu, no pas de causa-conseqüència. Aquest dispositiu s’anomenarà Memex i tot i que mai fou construït, ha permès establir els paràmetres que facilitaran la literatura hipertextual. En un segon episodi, trobem la influencia de Theodore Ted Nelson el qual relaciona directament la noció hipertextual amb la literatura de manera que dona pas a una nova construcció literària, d’essència post-estructuralista, anomenada "literatura instantània".
Seguint la tendència associativa i decontructivista que es materialitza a la dècada dels anys setanta, Joyce dura a terme un projecte literari, Afternoon. A story, que el portarà a ser considerat com "l´Homer de l’hipertext de ficció". Gracies a la seva obra ens es més senzill reflexar un model danalisi que comprengui l’estructuralitzacio que permet l’hipertext. Veiem, doncs, que en aquest cas cal que el lector ha de comenci sempre per la primera pagina, cosa que limita d’entrada la construcció del text. Koskimaa remarca el fet de que hi ha un "camí per defecte" ja que la creació del text hipertextual esta pensada a priori, és a dir que té una estructura preestablerta, i per tant els possibles enllaços estaran condicionats per aquesta estructura preestablerta per a l’autor. A diferencia de les pagines web, en l’obra de Joyce els links no estan senyalats sinó que el lector ha de trobar "les paraules amb textura" i així dibuixar el seu camí alhora de llegir l’obra. Finalment el lector també té la opció d’accedir a una llista on hi ha tots els possibles enllaços de la pagina i així escollir cap a quina direcció l’interessa anar. Aquestes tres opcions, totes alhora o per separat, son les que permeten una lectura hipertextual tot i que en algunes ocasions sembla ser necessària la inclusió d’episodis compatibles amb diferents itineraris. D’aquesta manera el significat del text es veu clarament determinat per les diferents interpretacions que hom treu del camí escollit: com la vida mateixa.
Com s’aconsegueix la possibilitat de experimentar noves interpretacions tan diferents i tan similars?
Koskimaa subratlla tres elements clau que expliquen aquesta possibilitat: els anacronismes, amagar el narrador o el focalitzador i les expressions dèctiques. En la mescla d’aquests recursos es troba la oportunitat de que cada lector atribueixi els significats que mes gracia li facin o que li aportin quelcom especial per tal configurar, parcialment, el text.
El text hipertextual i la teoria del caos mostren la impossibilitat d’oferir un final real, sempre pot donar-se una "caiguda" en un bucle d’enllaços que obligui al lector a finalitzar el recorregut del text o si mes no a enllaçar-lo amb altres links com si fos un espiral en comptes d’un cercle.
Bibliografia
- Koskimaa Raine, "Close reading": hipertextos de ficción, cap. IX
En un primer moment, Vannevar Bush proposa un dispositiu que permeti escriure seguint un raonament associatiu, no pas de causa-conseqüència. Aquest dispositiu s’anomenarà Memex i tot i que mai fou construït, ha permès establir els paràmetres que facilitaran la literatura hipertextual. En un segon episodi, trobem la influencia de Theodore Ted Nelson el qual relaciona directament la noció hipertextual amb la literatura de manera que dona pas a una nova construcció literària, d’essència post-estructuralista, anomenada "literatura instantània".
Seguint la tendència associativa i decontructivista que es materialitza a la dècada dels anys setanta, Joyce dura a terme un projecte literari, Afternoon. A story, que el portarà a ser considerat com "l´Homer de l’hipertext de ficció". Gracies a la seva obra ens es més senzill reflexar un model danalisi que comprengui l’estructuralitzacio que permet l’hipertext. Veiem, doncs, que en aquest cas cal que el lector ha de comenci sempre per la primera pagina, cosa que limita d’entrada la construcció del text. Koskimaa remarca el fet de que hi ha un "camí per defecte" ja que la creació del text hipertextual esta pensada a priori, és a dir que té una estructura preestablerta, i per tant els possibles enllaços estaran condicionats per aquesta estructura preestablerta per a l’autor. A diferencia de les pagines web, en l’obra de Joyce els links no estan senyalats sinó que el lector ha de trobar "les paraules amb textura" i així dibuixar el seu camí alhora de llegir l’obra. Finalment el lector també té la opció d’accedir a una llista on hi ha tots els possibles enllaços de la pagina i així escollir cap a quina direcció l’interessa anar. Aquestes tres opcions, totes alhora o per separat, son les que permeten una lectura hipertextual tot i que en algunes ocasions sembla ser necessària la inclusió d’episodis compatibles amb diferents itineraris. D’aquesta manera el significat del text es veu clarament determinat per les diferents interpretacions que hom treu del camí escollit: com la vida mateixa.
Com s’aconsegueix la possibilitat de experimentar noves interpretacions tan diferents i tan similars?
Koskimaa subratlla tres elements clau que expliquen aquesta possibilitat: els anacronismes, amagar el narrador o el focalitzador i les expressions dèctiques. En la mescla d’aquests recursos es troba la oportunitat de que cada lector atribueixi els significats que mes gracia li facin o que li aportin quelcom especial per tal configurar, parcialment, el text.
El text hipertextual i la teoria del caos mostren la impossibilitat d’oferir un final real, sempre pot donar-se una "caiguda" en un bucle d’enllaços que obligui al lector a finalitzar el recorregut del text o si mes no a enllaçar-lo amb altres links com si fos un espiral en comptes d’un cercle.
Bibliografia
- Koskimaa Raine, "Close reading": hipertextos de ficción, cap. IX
dimecres, 30 d’abril del 2014
El discurs de transmissió de coneixement i el canvi hipertextual
De quina manera l'hipertext condiciona la transmissió de coneixement? L'hipertext com a gènere. Trobem en l'hipertext una nova manera de rebre i transmetre coneixement, més enllà de les teoritzacions lineals i anàlisi que tenen la voluntat de perpetuar la unidireccionalitat com quelcom natural. L'hipertext doncs és capaç de trencar les barreres de la comprensió lineal i entrar en la multidireccionalitat tant d'informacions com de subjectes. Cal considerar doncs, que en el nou context d'Internet i de la domesticació de la tecnologia informàtica, l'hipertext pren una nova dimensió: immediata i global. Cal ser conscient, com s'expressa en el capítol 6 del llibre Nuevos géneros discursivos: los textos electrónicos, dels diferents marcs que modifiquen qualsevol aportació (escrita)de l'usuari a la Xarxa: el programa utilitzat, la pantalla mateixa, el marc del sistema i el marc-document. Aquesta sèrie de limitacions tenen un impacte important en la construcció del text, en la planificació d'aquest, tot i que volem donar-li un valor decisiu a la paraula escrita, la seva presentació condiciona notablement l'impacte del missatge. En un espai tant multitudinari com és la xarxa d'Internet és necessari no solament aportar informació escrita sinó, tenir la capacitat de personalitzar aquesta informació per tal de que els símbols i associacions semiòtiques usades encarnin el poder d'influenciar (manipular), és a dir de projectar-se tant extensament com sigui possible. Seguint a Arlette Sére, el canvi de subjecte que es duu a terme amb l'experimentació de la Xarxa és necessari per comprendre'n el seu impacte. Sére ens posa l'exemple de l'hipertext com a eina didàctica, es fa doncs una distinció del model tradicional d'aprenentatge del model virtual el qual perd, en la seva immaterialitat, la figura de professor. D'alguna manera doncs, perdem la figura d'autoritat o de direccionalitat ja que les explicacions dels professor solen ser lineals (com qualsevol discurs descriptiu i explicatiu). Així doncs la hipertextualitat permet l'obertura a un altre element, més enllà del gènere explicatiu i descriptiu: la re-interpretació. Veiem doncs que el plantejament de l'escriptura o d'un text, i per tant tots els elements que el configuren des del tipus de lletra fins a la distribució del text, en determina el coneixement que aquest pot transmetre. Aquest coneixement però es troba expressat en diferents gèneres que s'adaptin al tipus de discurs.
- Covadonga, A. i Seré, A (eds.): Nuevos géneros discursivos: los textos electrónicos
dimecres, 16 d’abril del 2014
hipertextualitat i estructures de pensament
A l'article Lectura hipertextual, pensamiento en Red de Elisa G. McCausland que trobeu aqui, ens parla dels canvis de pensament i per tant culturals que es produeix amb la implementació d' Internet. L'article ens convida a deixar enrere judicis alabadors o catastrofistes respecte a les noves tecnologies i que posem la mirada en les noves possibilitats que ofereixen a partir de la integració i experimentació "hibrida" entre realitat i virtualitat.
Un cop hem entès la nostra herència de pensament seqüencial i ens endinsem en la realitat, sempre existent, de la multidireccionalitat i interrelació. És cert que el paper que hi juguen les noves tecnologies amb l'ús d'Internet ha permès la culminació de la velocitat en l'intercanvi d'informació, cada vegada més immediat.
Aquest article doncs, ens pot portar a un altre nivell d'anàlisi respecte Internet i els seus dispositius vàris. Podem extrapolar la concepció que l'article ens mostra dels canvis culturals i existencials, a l'impacte que aquests canvis de pensament i de comportament es veu traduït en modificacions dels nostre ADN. Veiem en aquest capítol de Redes 434 el cerebro femenino, l'entrevista a la doctora en neurobiologia Louann Brizendine explica una sèrie d'experiments que han dut a terme i les conclusions a les que han arribat.
Ho anem comentant!
Un cop hem entès la nostra herència de pensament seqüencial i ens endinsem en la realitat, sempre existent, de la multidireccionalitat i interrelació. És cert que el paper que hi juguen les noves tecnologies amb l'ús d'Internet ha permès la culminació de la velocitat en l'intercanvi d'informació, cada vegada més immediat.
Aquest article doncs, ens pot portar a un altre nivell d'anàlisi respecte Internet i els seus dispositius vàris. Podem extrapolar la concepció que l'article ens mostra dels canvis culturals i existencials, a l'impacte que aquests canvis de pensament i de comportament es veu traduït en modificacions dels nostre ADN. Veiem en aquest capítol de Redes 434 el cerebro femenino, l'entrevista a la doctora en neurobiologia Louann Brizendine explica una sèrie d'experiments que han dut a terme i les conclusions a les que han arribat.
Ho anem comentant!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)