Hipertext = text ?

Fins ara hem vist que l'hipertext tot i tractar-se d'una “evolució” o més ben dit d'una materialització del “jo”. Si acceptem doncs, que la llengua és un sistema de comunicació de la realitat que m'envolta, és evident que esdevé necessari un sistema més ampli que permeti expressar les infinites relacions entre les coses que es van coneixent (les persones, els actes, sentiments...).D'aquesta manera se'ns mostra evident que el canal oral, l'escrit o el virtual, són només canals però no són aquests els que en determinen les actuacions sinó que en faciliten la comunicació al conjunt de la societat des de la subjectivitat o la construcció d'aquesta que es fa en cada moment. Segurament, el que comuniquem no és el món i les relacions exteriors sinó la meva pròpia percepció del món (i d'estructurar-lo) i com jo existeixo en ell.

L'hipertext entès des d'aquesta perspectiva com a canal sembla quedar sempre comprés en l'abstracció del text, és a dir que estudiem l'hipertext com a un tipus de text. Em pregunto doncs si l'única manera de comprendre l'hipertext és a partir d'anàlisis comparatius amb el text, però és suficient?

Al llarg de la història hem vist diferents canals de comunicació com ho és la pintura, escultura, música, cinema, etc., ja que hem considerat que les formes d'expressió d'aquests anaven més enllà de la dicotomia cultura escrita i cultura oral. L'hipertext, tant a nivell virtual com a nivell personal, té la capacitat d'enllaçar diferents espais en els que hi trobem elements multimèdia (àudio, vídeo, imatge...). D'aquesta manera també podem considerar l'hipertext com un canal d'expressió nou i crear estratègies d'anàlisi més adaptades a la realitat hipertextual per tal de no caure en el parany de limitar la nostra experiència cognitiva.

Hem vist en Del papir a l'hipertext que la discontinuïtat que implica l'hipertext i la seva quantitat d'enllaços comporten opacitat i alhora la possibilitat de modificar el text a partir de qualsevol concepte. D'una manera més subtil el text “tradicional” també encarna aquests atributs ja que, seguint els postulats de Hans Georg Gadamer, el xoc de perspectives (o realitats) que es produeix en llegir qualsevol text comporta una impossibilitat de coneixement, per tant és també opac. Respecte a les “noves modificacions” a les quals ens pot conduir cada un dels conceptes citats a l'hipertext, és evident que l'hipertext amplia de manera exponencial la informació que tenim a la vast en la lectura...

En estudiar la història de la comunicació trobem que en un primer moment la comunicació s'atribueix a la oïda i més endavant a la vista (en l'escriptura-lectura). Sembla però que en l'actualitat els sentits que hi predominen son el tacte, l'oïda i la vista. D'aquesta manera, acceptant la incorporació del llenguatge escrit, ja que el llenguatge oral no ha desaparegut mai, trobem en l'actualitat un moment de transició de l'escrit a l'oral integrant l'ús del tacte... Potser un dia crearem un llenguatge tàctil, visual, auditiu alhora o qui sap si introduirem l'olfacte i el gust!

A tall de conclusió personal, quan parlem del llenguatge i de les seves implicacions identitàries, culturals, polítiques, econòmiques, etc., tan sols contemplem alguns tipus de llenguatge. Què és un llenguatge sinó un sistema de símbols que configuren un sistema de significats capaç de transmetre un missatge? No és l'art doncs un llenguatge? D'alguna manera l'autoritat de la raó i el pensament lògic encara domina en la concepció del que significa “símbol”, “missatge”, “significat”, sovint associat a dades objectives capaces d'explicar el món a partir de lleis estàtiques... L'art ens obliga a superar les barreres cartesianes per crear experiències sensorials i comunicar parts de la realitat que cada vegada més trobem la necessitat d'incorporar en estudis i debats lingüístics.